Alan Garnham és l’autor de Language, the Mind and the Brain, un article publicat el 2013 a The Oxford Hanbook of the History of Linguistics. La impressió que em deixa la lectura és de desesperació. Considero que parla de moltes coses, però, que no acabava d’aprofundir en res. Ara bé, no tinc coneixements previs del tema. L’article té un to objectiu, ja que més que les seves pròpies opinions, l’autor explica les teories que hi ha hagut al llarg de la història. Considero que es dirigeix a un públic amb interessos més aviat mèdics que no pas lingüístics, ja que el vocabulari és especialitzat i una persona que no té coneixements lingüístics, però sí mèdics, el podrà entendre. En canvi, al revés, no. No és una font que aparegui ni del qual se’n facin referències, així que conèixer la seva existència és difícil. Poca gent el podrà llegir. De fet, la informació que hi ha de l’autor és ben escassa. He decidit redactar l’assaig seguint el mateix ordre de conceptes que utilitza Garnham. Amb la finalitat d’explicar-me millor, he fet ús de fonts externes per descriure els conceptes.

Garnham va néixer el 1954, al sud d’Anglaterra. Va estudiar a la Universitat de Sussex on es va treure el Doctorat en Psicologia Experimental. Treballa com a investigador i professor. Té especial interès en la psicolingüística; la disciplina que estudia de quina manera l’ésser humà adquireix el llenguatge i quins són els mecanismes cognitius que hi intervenen. No he trobat una dada prou rellevant, i que estigués relacionada amb l’àmbit lingüístic, que pogués ser la causant de la redacció de l’article. Crec que ho va fer per pur interès en el tema. Ara bé, sí que m’ha semblat interessant el fet que a Illes Britàniques hi ha fins a 14 idiomes natius. Referent al context històric i polític de quan va es va publicar, Cameron era el primer ministre. Destaco les protestes per part dels universitaris contra la retirada del finançament universitari i les pujades de les tarifes i el Referèndum sobre la cessió d’Escòcia.

Garnahm comença parlant de l’adquisició del llenguatge a través del pensament dels filòsofs grecs. Les seves explicacions no ajuden a entendre què opinaven realment del llenguatge. Mitjançant la consulta d’altres fonts, sé que Plató considerava que el llenguatge era l’instrument humà que pretén imitar l’essència de les coses, però, que acaba per tergiversar la realitat. Garnham presenta a Plató a través del dualisme de substàncies; és a dir, la teoria que separa el cos (que inclou el cervell) i la ment. El filòsof va presentar aquest concepte a través del diàleg de Fedó. Plató va ser un filòsof grec nascut a Atenes l’any 427 aC. Era descendent d’una família aristocràtica i va poder tenir accés a una bona educació. Els seus mestres van ser Cràtil i Sòcrates. L’execusió de Sòcrates, per ordre del govern d’Atenes, va provocar que Plató volgués aconseguir un món on la política fos justa per a tothom.  

Aristòtil es posicionava en contra d’algunes idees de Plató. Va néixer a Grècia el 384 a.C. El seu pare va ser el metge del rei Amintas III de Macedònia; això va fer que tingués relació amb la Cort Real. Quant a context històric se situa dins el lideratge d’Alejandro Magno, qui va llençar una invasió a l’imperi persa. Amb ell hi havia un domini de la civilització hel·lenística i dominava l’idioma del grec.  Aristòtil considerava que el llenguatge és un símbol dels estats de l’ànima, els quals són els mateixos per a tots els éssers humans. Defensava que el llenguatge s’utilitza per parlar de veritats universals i que la idea en si no canviarà; el que ho farà serà la llengua amb la qual es transferirà la informació. 

Les versions més modernes parlen des d’una perspectiva més científica. Es relacionen amb els conceptes de: conductisme, teoria de la identitat ment-cervell, funcionalisme, fisicalisme no reduccionista (dits conceptes estan definits a l’annex). 

Seguidament, Garnham parla de la relació entre el llenguatge i la ment. Considera que són dos conceptes que van lligats, ja que per adquirir un llenguatge primer s’han hagut d’interioritzar conceptes. Després, s’han entès i, finalment, s’han utilitzat. Explica que les primeres teories separaven els termes de filologia i psicologia. Per parlar de la filologia ho fa a través de William Jones, un filòleg anglès que va néixer a Londres el 1746. Jones va arribar a dominar més de 30 idiomes (occidentals i orientals). Aquest exemple pot ajudar a entendre la cognició, que es posiciona a favor que tots els idiomes tenen uns patrons lingüístics en comú. Garnham destaca a Jones pel sanscrit. El sanscrit és considerat el primer idioma de la família indoeuropea i el seu anàlisi s’aprofita per estudiar les descripcions gramaticals i fonètiques. Personalment, hauria aprofitat per relacionar-lo amb els camps de l’espiritualitat, ja que és important per la ment. La tradició sanscrita va donar pas al camp de la filologia comparada i la idea que el sànscrit, el grec antic i el llatí tenien un avantpassat comú va donar lloc als termes de lingüística comparada i lingüística descriptiva. Ambdós conceptes van conduir a la lingüística moderna. 

Referent a la psicologia, parla de l’alemany Wundt. Va néixer el 1832 a Alemanya. Procedeix d’una família d’especialistes en camps com la medicina. Això li va donar l’oportunitat d’acostar-se a l’àmbit científic des de ben petit. Les seves investigacions es van centrar en el coneixement de la ment humana a partir de l’estudi de la consciència immediata. Va distingir la consciència objectiva (lligada a les sensacions i percepcions) de la subjectiva (lligada als sentiments). Va formular una psicologia social-històrica que estudiava les formes del comportament col·lectiu amb l’objectiu de desenvolupar la història de la psicologia de la humanitat estudiada com a un conjunt i no com a éssers individuals. 

A la dècada del 1960, la investigació de l’adquisició del llenguatge se centra en dos punts principals. El primer es pregunta fins a quin punt intervenen els mecanismes que l’ésser ja té quan neix. El segon punt fa referència al concepte problema lògic de l’adquisició del llenguatge. Dit concepte es pregunta com un nen pot interioritzar la gramàtica d’una llengua si el seu entorn comet errors gramaticals quan parla. També avalua la complexitat que suposa tenir unes regles lingüístiques, ja que aquestes no es poden trencar. Chomsky descriu aquesta situació amb el concepte Argument de pobresa de l’estímul. Chomsky afirma que donada aquesta situació, l’aprenentatge és innat. En l’era moderna, hi ha molts psicòlegs que es posicionen a favor que l’ús del llenguatge depèn de mecanismes cognitius generals. En aquest punt, l’autor fa una anàlisi de l’anglès explicant terminacions i verbs i m’he perdut bastant, així que he preferit indagar una mica pel meu compte. La part que destaco és la teoria Rumelhart i McClellant sobre els sistemes connectivistes. Mentre que el cognitivisme defensa que el processament de la informació mental es produeix com una seqüència de símbols en sèrie,  el sistema de connectivistes explica que són processos simultanis i tot està interrelacionat.  

El següent punt és la comprensió i la producció del llenguatge. L’autor aborda molts temes i no s’entén el que hi explica. Per això, novament, he decidit consultar altres fonts. La psicolingüística moderna intentava tornar a unir psicologia i lingüística, però, ràpidament va arribar la revolució cognitiva (volia tenir en compte les persones, les seves idees i les seves emocions per fer veure que l’individu no és un subjecte passiu). Destaca la figura de Brumer, ja que amb les seves investigacions posava en evidència que una persona és una part activa durant el procés d’aprenentatge. Garnham, en el seu article, no l’anomena. 

A continuació parla de la gramàtica generativa. Aquest concepte es refereix al model de gramàtica que concep la capacitat lingüística com un sistema de regles ordenades que, partint del lèxic d’una llengua determinada, són capaces de generar un nombre infinit d’estructures ben formades. Chomsky va incloure el concepte a la seva obra Syntactic Structures (1957) i, a partir d’aquí, el model de gramàtica ha evolucionat. 

També es fa referència a la Teoria de la Representació del Discurs, el qual estudia el llenguatge des d’un punt de vista global. D’aquesta teoria en neix l’estudi de camps com ara la pragmàtica. Una altra teoria que s’analitza és la de construcció-integració de Walter Kintsch. Aquesta teoria ajuda a comprendre dels textos. Dit model considera que durant el procés de lectura, el lector construeix dues representacions mentals. Una és una representació textual que s’apropa al significat del text. La segona és de la situació on s’emmarca el text i té un caràcter episòdic. Altres autors que van estudiar aquest model són: Sánchez (1993), Van Dijk (2010), entre d’altres. Utilitzant les paraules de Garnham, des d’una perspectiva més actual (fins a finals de la dècada del 1990), dominava una visió funcionalista que assumia l’ús de sistemes de símbols abstractes per representar i processar informació lingüística. 

L’últim punt estudiat a l’article és el cervell. Les visions més modernes diuen que el cervell és la seu del funcionament mental, però, a les visions més antigues deien que era el cor (s’identificava com a lloc geomètric mental). Garnham explica que Plató considerava el cervell com l’òrgan de l’intel·lecte, mentre que Aristòtil opinava que la funció del cervell era la de refredar la sang. Heròfil i Erasisrat opinaven que el cervell és la seu de l’intel·lecte. 

Garnham primer parla del pensament modern, i ho fa amb la figura de Gall, qui desacreditava la teoria de la frenologia i defensava que les funcions lingüístiques es troben al còrtex frontal. Bouilland deia que certs aspectes de la funció lingüística es localitzen als lòbuls frontals. Marc Dax deia que el llenguatge es localitza a l’hemisferi esquerre (en lloc del dret). Els debats d’aquells anys eren, especialment, entorn de quines funcions tenia cada un dels hemisferis. I, amb les imatges cerebrals, van aparèixer encara més punts de vista. 

A finals del SXIX es va començar a parlar de les afàsies. És a dir, un “trastorn del llenguatge que dificulta les accions de llegir, escriure i expressar el que es vol dir”. Garnham identifica Pau Broca i de Carl Wernicke per parlar d’aquest concepte. Considero que també hagués estat important parlar de Henry C. Bastian, neuròleg anglès que destacà per ser dels primers a avisar de l’existència d’alteracions en l’àmbit de la comprensió. Va distingir entre afàsia i amnèsia del llenguatge i va diferenciar els problemes del llenguatge escrit i la lectura. 

Broca, que estudiava els problemes de la producció lingüística, era metge i neuròleg. Va destacar pels seus estudis sobre la localització del centre de la parla. Les seves teories van ajudar a entendre les habilitats individuals de cada persona avaluant el seu propi potencial. El seu pare era metge. Inicialment, Broca volia ser enginyer, però, la mort de la seva germana va ser el motiu pel qual va decidir ser metge. Al principi, les seves investigacions es podien considerar dins la categoria de frenologia, és a dir, dins la ciència que situa les funcions cerebrals en les zones del cervell on hi ha la personalitat, l’amor… Algunes de les seves idees van ser considerades racistes i sexistes, ja que les opinions portaven a entendre que el cervell de l’home blanc era millor; un atac que ell negava.  

Garnham destaca la importància de l’àrea de Broca. L’àrea de Broca és la part del cervell que s’encarrega de l’articulació del llenguatge parlat o l’escrit. Se situa a la tercera circumvolució frontal de l’hemisferi cerebral esquerre. Algunes de les problemàtiques que es donen quan es té algun problema en aquesta àrea, i que Garnham explica al seu article, són problemes de producció lingüística. Ara bé, personalment, crec que cal concretar que es tracta de problemes quan es volen repetir paraules, falta de fluïdesa quan es vol parlar o escriure, dificultats pel que es llegeix o s’escolta. Hauria destacat que Broca va realitzar estudis relacionats amb la creació d’instruments que ajudaven a mesurar els cranis. A més, va proposar la creació d’una corona per conèixer la temperatura de les parts del cervell i saber quines s’activaven. Crec important destacar aquest fet, ja que amb els anys s’ha vist la importància de les ressonàncies magnètiques i és com si parléssim dels avantpassats.  

El següent cas a parlar és de Wernicke, neuròleg i psiquiatre alemany. El seu pare treballava com a administrador en una empresa d’explotació de mines. Va estudiar Medicina a la Universitat de Breslau. Durant la Guerra Franco-Germana va ser l’ajudant del cirurgià Fincher.  Garnham explica que Wernicke se centra més en els problemes de la comprensió i explica que l’àrea de Wernicke i la de Broca podrien estar enllaçades en una xarxa cerebral per al processament del llenguatge. En el llenguatge parlat, les entrades sensorials passen del còrtex auditiu primari a l’àrea de Wernicke. Mentre que en el llenguatge escrit passa pel còrtex visual a través del gir angular fins a l’àrea de Wernicke. 

Per últim, és important destacar que els avenços en la tecnologia i medicina, han ajudat a crear noves visions sobre el funcionament del llenguatge. Actualment s’utilitzen aparells com les ressonàncies magnètiques per veure quines parts del cervell s’il·luminen segons l’estudi que es faci. 

Conclusions

L’estudi de la relació que existeix entre ment, cervell i llenguatge ha agafat diferents perspectives al llarg de la història. Els filòsofs grecs explicaven la importància de l’ànima i el dualisme de substàncies separant el cos de la ment. Mentre que les teories més modernes defensen que van unides i que hi ha patrons en comú que faciliten el seu aprenentatge. Moltes de les figures destacades provenen de pares que es dedicaven a la medicina i això fa que tinguessin accés a una bona formació. Quan parlem d’anomàlies del llenguatge les situem a les àrees de Broca i Wernicke. A dia d’avui, la ciència ha ajudat a veure el lligam que hi ha entre els tres conceptes, ja que les imatges que obtenim mitjançant la tecnologia, permet veure com funciona el cervell.

Annex 

Per on començar… ha estat un exercici i anàlisi molt complicat de fer. En general no em sento satisfeta amb el resultat obtingut. Tinc una sensació agradolça. Penso que hi he dedicat temps i lectures, però, que no queda reflectit en el resultat. Fer l’assaig ha estat una muntanya russa d’emocions. Entenc què havíem de fer a l’exercici i sóc conscient que l’assaig queda una mica lluny del que es demanava, però, la veritat m’ha costat molt entendre les teories que presentava l’autor i això ha dificultat tota la feina. De fet, més que les teories, crec que dona massa informació i això és el que més m’ha preocupat. No he parlat de tot, encara en faltarien moltes coses. Tampoc estic satisfeta en el sentit que crec que es pot no entendre el meu assaig. No sabia com presentar les idees per a donar unes conclusions clares de cada concepte, així que em vaig decantar per seguir l’ordre que va agafar l’autor. Si hagués pogut tenir més paraules per a la redacció hagués explicat les definicions de:

• Conductisme: considera el parlant com un full en blanc, que haurà d’aprendre una llengua exclusivament per referència a les dades del seu entorn lingüístic

• Teoria de la identitat ment-cervell: explica que els processos mentals són activitats neuronals
• Funcionalisme: metodologia científica que organitza les classes de mots sobre la base de les possibilitats operatives de les unitats
• Fisicalisme no reduccionista: tota existència concreta és física. Això inclou les ànimes, les substàncies mentals cartesianes… 

Aquestes són algunes, però, també hagués descrit altres conceptes que potser per a un expert és fàcil d’entendre, però, que per altres lectors no ho és. M’han quedat temes per explicar com és la gramàtica universal, el debat entre nativista-empirista. Hauria entrat a analitzar altres autors i situar-los en el seu context i hauria especificat quines van ser les seves opinions. També hauria entrat més en el tema que exposo el final dels nous avenços tecnològics com són les ressonàncies magnètiques.

BIBLIOGRAFIA

¿Quién es el padre de la Psicología? ¡Conoce a Wilhelm Wundt!. [Mèxic]: Universidad Latina. [Disponible a https://www.unila.edu.mx/quien-es-el-padre-de-la-psicologia/#:~:text=Para%20el%20estudio%20de%20la,individuo%20para%20entender%20la%20mente] [Consultat el 20 de març de 2023]

Sánscrito. A: Significados.com. [Disponible a: https://www.significados.com/sanscrito] [Consultat el 25 de març de 2023]

Paul Broca. [Puerto Rico?]: Revista Galenus, vol. 54, núm. 5. [Disponible a https://www.galenusrevista.com/?Paul-Broca] [Consultat el 20 de març de 2023]

Álvarez, Jorge (2020). William Jones, el filólogo que estableció el tronco común de las lenguas indoeuropeas. [S.l]: La Brújula Verde. [Disponible a https://www.labrujulaverde.com/2020/12/william-jones-el-filologo-que-establecio-el-tronco-comun-de-las-lenguas-indoeuropeas] [Consultat el 25 de març de 2023]

Codina, Manel. Plató (427-347 a.C). [Barcelona]: XTEC. [Disponible a: http://www.xtec.cat/~mcodina3/Filosofia2/Fedo.pdf] [Consultat el 20 de març de 2023]

Fresquet, José L. (2006).  Karl Wernicke (1848-1904). Valencia: Instituto de Historia de la Ciencia y Documentación. [Disponible a https://www.historiadelamedicina.org/wernicke.html] [Consultat el 20 de març de 2023]

Herrada-Valverde, Gabriel. Herrada, Rosario Isabel (2017). Análisis del proceso de comprensión lectora de los estudiantes desde el modelo construcción-integración. [Mèxic: Universidad Nacional Autónoma de México. Instituto de Investigaciones sobre la Universidad y la Educación]. [Disponible a: https://www.redalyc.org/journal/132/13253143011/html/] [Consultat el 25 de març de 2023]

Palacios Martínez, Ignacio (dir.) (2019). Diccionario electrónico de enseñanza y aprendizaje de lenguas. ISBN 978-84-09-10971-5. (Disponible a https://www.dicenlen.eu/es/diccionario/entradas/gramatica-generativa] [Consultat el 23 de març de 2023]

Pastor Cruz, José Antonio (1998). Aristóteles y la Sofística.Valencia: [s.n.]. [Disponible a https://www.uv.es/~japastor/aubenque.htm] [Consultat el 23 de març de 2023]

Perió, Rosario (2021). Revolución cognitiva. [S.l.]: Economipedia. [Disponible a https://economipedia.com/definiciones/revolucion-cognitiva.html] [Consultat el 23 de març de 2023]

Torres, Arturo (2017). Área de Broca (parte del cerebro): funciones y su relación con el lenguaje. [S.l.]: Psicología y Mente. [Disponible a https://psicologiaymente.com/neurociencias/area-de-broca] [Consultat el 20 de març de 2023]

Nascut el 1921 Robert Henry Robins és un reconegut lingüista britànic de rellevància internacional que va treballar sempre des de la Universitat de Londres, concretament al Departament de Fonètica i Lingüística del School of Oriental and African Studies. Com el nom ja indica, es va dedicar especialment a l’estudi de les llengües orientals i africanes, en específic les llengües en perill d’extinció, però també té treballs teòrics sobre la història de la lingüística o el pensament lingüístic, sempre des d’una perspectiva relativament conservadora, donat que era un home europeu nascut a principis del segle XX: que això no el desacrediti, però, perquè les seves idees són encara ara importants.

Entre altres esdeveniments que el van marcar, va viure la Segona Guerra Mundial, que va canviar el paradigma i la idea del món de tots els qui van ser-ne conscients (i s’han esforçat a transmetre-ho als que han vingut després); va canviar la manera d’entendre la història, la cultura, Europa o els territoris, i això es nota a la seva obra. Va morir l’any 2000 i va ser una pèrdua molt significativa per la lingüística i els estudiosos d’aquesta. De fet, es va crear un premi al seu nom, “R.H. Robins” que premia articles lingüístics creats dins de l’àrea de la Transactions of the Philological Sociey, una revista de gairebé dos segles d’història centrada en lingüística publicada tres cops l’any per Wiley–Blackwell.

Una de les obres més importants de Robins, que ha esdevingut una obra ja de referència, és Breu història de la lingüística, que com apunta el títol, desglossa la història de la lingüística des de l’Antiga Grècia fins al segle XX, passant per Roma, l’edat mitjana, el Renaixement o l’Època moderna entre d’altres: fa un repàs molt complet per tot el món i per tota la història. La intenció era entendre quina havia estat la concepció de la lingüística des que l’home va aprendre a parlar, i com aquesta idea ha anat creixent, decreixent i evolucionant a mesura que passaven els anys i la ciència i la parla avançaven.

Quan llegeixes Breu història de la literatura, cada capítol és una etapa determinada de la història de la humanitat, amb el seu to, l’ambient intel·lectual de cada període i els noms rellevants de totes les èpoques dins de l’univers de la cultura, la llengua i la lingüística. En el cas del capítol 6, que Robins bateja com “Les vigílies de l’època moderna”, es dedica a desglossar el pensament respecte a la llengua (perquè la lingüística encara no existia com a tal, no havia estat definida com a estudi).

És un capítol molt interessant que parteix del segle XVIII i d’Europa, Robins explica com a causa de dos motius la lingüística té canvis prou rellevants durant l’època moderna. El primer motiu neix d’Europa mateix, i és molt evident quan penses en la nostra història: la ciència comença a tenir més pes, a tenir més credibilitat i inicien els discursos més disruptius respecte a la religió cristiana, que havia estat, fins al moment, la mesura de totes les coses: tan bon punt tot es pot deixar d’analitzar des del prisma bíblic, doncs, totes les ciències i disciplines comencen a avançar amb més rapidesa. En aquest procés destaquen Robert Boyle, químic, WIlliam Jones o Nweton.

En el cas de la lingüística, la mentalitat científica fa centrar el discurs en quina és la llengua més antiga. És cert que, com apunta Robins, es tracta més aviat d’un estudi antropològic, però amb un fons lingüístic, perquè es planteja l’evolució del llenguatge. A partir d’aquí, la quantitat de noms i autors que apareixen és ingent, la qual cosa és un gran avantatge perquè ens permet tenir molt ben organitzat i agrupat tots els pensaments lingüístics de l’època.

Un dels primers autors destacats que cita Robins al capítol sisè de Breu història de la literatura és Étienne Bonnot de Condillac, un filòsof de la Il·lustració francès que va viure durant el segle XVII i va treballar durant anys sobre l’origen del llenguatge: la seva idea és que el llenguatge neix de gestos imitatius i crits irracionals, les paraules responen a una necessitat d’aprofundir en el gest i el crit; Condillac defensava que el gest i la paraula havien estat complementaris en algun punt, i que el llenguatge va anar-se complicant, fent més abstracta i poc tangible, a mesura que hi havia mots per designar el fet més simple i pràctic.

Johann Gottfreid von Herder, crític literari i filòsof alemany que també va estar actiu al segle XVIII, apunta la impossibilitat de separar el llenguatge del pensament, ja que el llenguatge no és més que la traducció dels pensaments: aquesta idea és crucial de cara a comprendre perquè cada llengua explica tant de cada cultura. Va ser un autor molt modern tenint en compte el moment i circumstàncies adverses en les quals va treballar.

Cal destacar també el filòsof anglès James Harris, figura que Robins esmenta perquè va estudiar, partint de teories aristotèliques, el paper de cada paraula, i per tant gramàtica; el segueix de prop James Burnett, també britànic, considerat lingüista per Robins. Sense negar la religió, va examinar la proximitat entre la societat i la parla. Per altra banda, la figura de J. Horne Tooke, filòsof angles, va posicionar-se en contra de Harris, representant una veu més dissident de la societat, menys agradable pel sistema, criticant la construcció del sistema de gramàtica aparentment universal de Harris. Tooke també s’acosta a la gramàtica i és cert que ho fa apropant-se més a la modernitat, mentre que la seva teoria del llenguatge només és un allargament de les idees del s.XVIII.

Robins subratlla també Wilhelm von Humboldt, un pensador alemany, i anota que va aportar els raonaments més originals sobre lingüística, destacant la propietat especial d’una nació que implica la llengua i com cada llengua és producte d’un passat, d’un pensament i una percepció del món. És recordat especialment, però, per haver popularitzar una tipologia tripartida de les llengües, “[…] aislantes, aglutinantes y flexivas, según la estructura dominante de la palabra como unidad gramatical”. Robins, R. H. (2000). Breve historia de la lingüística. Ediciones Cátedra.

Tot i aquests autors anomenats, amb més o menys rellevància dins del món de la lingüística, però amb un nom prou potent per a ser reivindicats, la ciència de la lingüística al món contemporani no inicia oficialment fins al 1786, quan William Jones, un jutge britànic, realitza uns estudis que conclou al que anomenarà l’informe de Royal Asian Society i determina que el sànscrit (la llengua de l’Índia) està emparentada amb el llatí, el grec i les llengües germàniques.

Aquí Robins reprèn el punt que ha deixat de banda al principi del capítol, on esmenta que durant l’Edat Moderna la lingüística té dos motors de canvis: el primer és tota la racionalitat científica que es viu a Europa, amb els noms dels implicats que ja hem repassat, i el segon és el paper de l’Índia: i és que la lingüística allà és reconeguda molt abans, i des d’aleshores ha tingut un gran pes. Se centrava sobretot en els canvis que viuen les llengües al llarg del temps i ja abraçava qüestions que toca la lingüística moderna, com ara la semàntica, la fonètica o la gramàtica. Robins planteja el perquè a l’Índia van anar tan avançats, segurament degut a la voluntat de conservar els seus textos religiosos de segles d’antiguitat, amb moltes diferències lingüística respecte al sànscrit que es parlava i es parla.

Robins continua escrivint i allargassa el capítol sis de Breu història de la lingüística unes deu pàgines més, fins a arribar al capítol sisè, “La lingüística històrica i comparada al segle XIX”. Aquesta breu i senzilla ressenya de “Les vigílies de l’edat moderna”, però, haurien de ser suficients per què el qui la llegeixi sigui capaç d’entendre la importància substancial i fonamental que té el llibre de Robert Henry Robins, una peça central dins del món de la lingüística, i per tan dins de la filologia i de la filologia catalana.

Entendre la lingüística és primordial, i per comprendre-la amb la profunditat que es mereix i necessita cal que tinguem present la seva història, el seu naixement, com l’home va articulant aquesta disciplina al llarg del temps i les èpoques fins a arribar als estudis que avui en dia coneixem. Cal tenir present, doncs, Robert Henry Robins, essencial pels qui cursem aquesta assignatura, la seva feina i el seu llibre Breu història de la literatura.

Bibliografia

Robins, R. H. (2000). Breve historia de la lingüística. Ediciones Cátedra.