Recensió del capítol 3: Roma, del llibre “Breve historia de la linguística” de R. H. Robins 

Richard Henry Robins (1921-2000), abreviat R. H. Robins va ser un lingüista anglès i professor de la matèria a la Universitat de Londres. Robins va ser autor de diverses obres importants en el camp de la lingüística, entre les quals destaca Breve historia de la lingüística (1967) un dels llibres més influents en el camp de la lingüística. En aquest llibre, Robins fa un estudi de la història de la lingüística des de l’antiguitat fins a mitjans del segle XX, i explora els principals conceptes i teories lingüístiques que han sorgit al llarg de la història, fent un anàlisi de com aquestes idees han influït en la comprensió de la llengua i el llenguatge moderns. Concretament, al capítol 3 de l’obra, Robins aborda la història de la lingüística a l’època de l’Imperi romà. D’aquest període, en destaca el paper complementari entre la cultura romana i la grega però també fa esment de l’enorme i inqüestionable influència que va tenir la segona sobre la primera. En aquest sentit Robins explica que la literatura grega es va traduir sistemàticament al llatí i que el prestigi i la influència dels escriptors grecs va fer que fins i tot la poesia llatina abandonés la seva mètrica nativa per començar a compondre en la mètrica dels poetes grec (Robins, 1967: 85). També, a mida que va avançant el capítol, ens adonem que els lingüistes romans prenen com a base el Teckne de Dionís de Traci i adapten molts dels seus preceptes al llatí. Així doncs, podem veure com la lingüística romana era en bona part l’aplicació del pensament grec (Robins,  1967: 85) . Durant el capítol Robins es fixa sobretot en dos lingüistes Romans: Marco terenci Varró i Priscià de Cesarea. El primer, ens descriu la lingüística romana durant l’època clàssica, una època de desenvolupament esplendor de l’imperi romà (Pax romana) i en la que la llengua llatina hi va tenir una importància notable al establir-se com a llengua oficial de l’imperi i per tant com a llengua de comunicació dels diferents pobles que el conformaven. Tot i amb això cal tenir en compte que els romans eren del tot conscients de la quantitat de llengües que es parlaven a l’Imperi i per ells el multilingüisme era una virtut ja que els permetia el contacte directe amb els diferents pobles dels seus dominis. Malgrat tot, no podem menystenir el paper del llatí com a llengua estandarditzada en la projecció i consolidació de l’imperi romà en aquesta època.  

Com dèiem, el primer lingüista romà al que es refereix Robins és Marco Terenci Varró. Varró va ser un escriptor, filòsof i gramàtic romà del segle I a.c que va destacar per les seves obres en diversos camps del coneixement, entre els quals destaca la gramàtica llatina. Va ser un personatge molt compromès amb els valors republicans de l’imperi i sempre es va mostrar contrari a les tiranies. En concret, Robins fa un repàs de la seva obra De lingua latina, una obra monumental de 25 llibres (dels quals només se’n conserven 6) que tracta diversos aspectes de la llengua llatina, com la seva història, la seva gramàtica, la seva pronunciació, la seva ortografia i la seva literatura i que va servir per ajudar al llatí a esdevenir una llengua culta i estandarditzada. Segons Robins, Varró va ser un dels primers a sistematitzar l’estudi de la llengua llatina i a crear una gramàtica  acceptada com a norma pel món culte de la seva època. A més a més, Robins també assenyala que Varró va ser un defensor de la purificació del llatí, és a dir, de la neteja de la llengua de les influències estrangeres i de les formes arcaiques i dialectals que dificultaven la seva comprensió i ús. En concret Varró va centrar bona part de la seva obra en la controvèrsia analogia-anomalia, que ja venia dels estudiosos grecs. Segons Robins, Varró en va fer una interpretació equivocada com a matèria de atacs i contraatacs permanents per part d’acadèmics enlloc de com a coexistència de tendències o actituds contràries (Robins, 1967: 86). En aquest sentit Robins opina que l’objectiu de qualsevol gramàtic és ordenar la seva descripció de manera que englobi el màxim possible del llenguatge dins les regles gramaticals o generalitzacions. Personalment estic d’acord amb l’afirmació que fa Robins ja que opino que donat que la gramàtica és l’estudi de la estructura i les regles del llenguatge,  els gramàtics han de cercar i descriure aquestes regles de la manera més completa i sistemàtica possible perquè d’altres puguin entendre-les i aplicar-les en la comunicació oral o escrita. Els gramàtics han de ser capaços d’identificar les característiques comunes del llenguatge i fer generalitzacions que s’apliquin a la major part de les paraules, frases i construccions que s’utilitzen en el llenguatge i potser Varró no va ser del tot capaç de fer-ho i va centrar-se en una controvèrsia que dificultava aquesta concepció. Tot i amb això Robins parla d’ell com “el més original dels estudiosos llatins” (Robins, 1967: 86). Donat que no es va limitar a aplicar les idees sobre llengua dels seus predecessor grecs, sinó que els va utilitzar per fer els seus propis estudis sobre llengua i aplicar les seves conclusions a la llengua llatina. Segurament aquesta originalitat va fer que els seu treball no exercís una influència tan gran sobre els lingüistes medievals com la que va exercir per exemple l’obra de Priscià, menys original i més centrada en els dictats de la Teckne de Dionís de Traci. Finalment, Robins també acusa a Varró de tenir certa ignorància per la història la lingüística quan es refereix a determinats aspectes del grec. Segons Robins les similituds en les formes de les paraules que tenen significats comparables en grec i en llatí, eren evidents. Algunes producte de préstecs històrics en diverses èpoques, i d’altres descendents comunes d’anteriors formes indoeuropees (Robins: 1967: 88) i en canvi Varró considerava que totes aquestes paraules eren préstecs directes del grec. Jo penso que aquí hem de tenir en compte l’època i el context històric de l’obra de Varró i de l’obra de Robins. Robins mateix reconeix la gran influència dels lingüistes grecs sobre els romans i penso que és precisament aquesta influència la que fa caure a Varró en aquest error. Robins té molta més perspectiva i coneixements complementaris quan escriu la seva obra, fet que fa que pugui interpretar millor aquest aspecte de la llengua. Tot i amb això Robins insisteix a qualificar Varró com a l’escriptor que va cultivar els temes lingüístics amb més independència i originalitat entre els romans (Robins, 1967: 92) i és que l’obra de Varró ens serveix per veure el procés d’absorció de la teories lingüística, les controvèrsies i les categories gregues en la seva aplicació a la llengua llatina (Robins, 1967: 95) i això no s’aconsegueix sense intentar anar una mica més enllà dels seus predecessors grecs. Finalment cal parlar de l’audiència de l’obra de Varró que és diferent de l’audiència de l’obra de Priscià per exemple. La descripció de la llengua llatina que es fa a De lingua latina és detallada i inclou la seva història, fonètica, morfologia i sintaxi. Aquesta obra, en principi dirigida a un públic especialitzat, segurament devia arribar a més persones ja que, com hem dit, no se centrava només en la gramàtica de la llengua llatina, sinó que també incloïa informació sobre la cultura i la societat romana. A més, també hem de tenir en compte l’època (clàssica) i el lloc on s’escriu de parla llatina. Per tant l’audiència textual i l’audiència efectiva segurament no devien coincidir i l’obra va arribar a un públic més ampli del que en un principi s’esperava, fet que com veurem és més complicat que succeeixi en la següent obra que analitza Robins, Institutiones gramaticae de Priscià de Cesarea.  

Priscià de Cesarea va ser un gramàtic llatí del segle VI d.c. La seva obra Institutiones gramaticae consta de 18 llibres i a diferència de la de Varró es conserven tots. Robins destaca de l’obra de Priscià, també a diferència de la de Varró, la poca originalitat (Robins, 1967: 95) ja que fa tot el possible per aplicar la terminologia i les categories dels gramàtics grecs a la llengua llatina, la seva fidelitat a la Teckne i als escrit d’Apoloni és encara més gran que la de Varró Aquest fet porta a Robins a afirmar que algunes interpretacions morfològiques de Priscià podrien ser considerades com a equivocades per culpa d’aquesta fidelitat extrema a la Teckne (Robins, 1967, 103) . Fonètica, morfologia ocupen la major part de la seva obra en la que també dedica una petita part a la sintaxi. L’època en que es va escriure aquesta obra, a més, també és diferent de l’època de De lingua latina. L’Imperi romà ja estava dividit en dos, orient i occident i Priscià estava establert a Constantinoble que era la capital oriental de l’imperi i també la capital administrativa. A Constantinoble es parlava grec i aquest fet va influir en l’obra de Priscià que es dirigia a una audiència que parlava i escrivia aquest idioma, però que tenia la necessitat d’aprendre llatí ja que era la llengua oficial de l’imperi. L’audiència textual i efectiva de l’obra segurament van coincidir més que no pas a l’obra de Varró ja que en aquella època i lloc poca gent coneixia i utilitzava el llatí a Constantinoble, a més Institutiones gramaticae és una obra més tècnica que De lingua latina, i que a diferència de l’anterior només tracta aspectes relacionats amb la gramàtica i per tant estava dirigida a un públic especialitzat amb inquietuds envers la llengua llatina. Robins defineix l’obra de Priscià com a menys perspicaç, menys apassionant però més prudent que la de Varró (Robins, 1967: 102) i és que Priscià coneixia molt bé totes les teories de Varró però va preferir deixar de banda la meticulosa cerca d’aquest en referència al significat comú o bàsic per unir funcions semàntiques. En definitiva, va ser més pràctic i aquest fet penso que és primordial perquè els seus estudis lingüístics hagin estat els que han inspirat tots els que l’han succeït des de l’Edat Mitjana fins a l’actualitat. Finalment, Robins és especialment crític amb la part de l’obra de Priscià que fa referència a la sintaxi i comenta que algunes de les característiques organitzatives relacionades amb la sintaxi que trobem a les gramàtiques modernes, van ser afegides per estudiosos medievals i renaixentistes (Robins, 1967: 103) i no pas per Priscià. Malgrat tot i com hem dit, va ser la gramàtica de Priscià i no la de Varró la que va inspirar qualsevol dels estudis gramàtics que la van succeir més endavant, això penso que es degut fonamentalment a la capacitat de Priscià per sistematitzar, més que no pas Varró, la terminologia i les categories del gramàtics grecs a la llengua llatina. I a la vegada, penso que segurament això va ser possible en primer lloc per la perspectiva que tenia Priscià (segle V d.c.) respecte Varró (segle I a.c) i en segon lloc per la unitat grecoromana que es donava a l’època en que va ser escrita que va fer que es busquessin encara més nexes d’unió entre les dues llengües. Torno a insistir en la perspectiva que per a mi és primordial en qualsevol anàlisi o estudi de qualsevol matèria i que fa que es pugui aplicar el coneixement d’altres autors que no fan més que complementar i millorar aquest estudi, sempre i quan el seu autor sàpiga tractar-los de forma correcte. Finalment, Robins considera l’obra de Priscià com un pont entre l’Antiguitat i l’Edat Mitjana (Robins, 1967: 105) i per tant una manera natural de concloure la seva revisió dels estudis de lingüística a l’època de l’Imperi romà. A més, hem de tenir en compte que aquest pont s’ha allargat fins a l’actualitat on la majoria de preceptes de Priscià en el camp de la gramàtica llatina continuen ben presents.  

Bibliografia: 

• Robins, R. H. (2000). Breve historia de la lingüística. Ediciones Cátedra 
• Taylor, Daniel J (1987). The History of Linguistics in the Classical Period: 46 (Studies in the History of the Language Sciences). John Benjamins Publishing Company 
• Codoñer, Carmen i Fernández-Corte, Carlos (1991). Roma y su Imperio. Anaya